Llebre à la Royale

La cuina de caça té aquestes coses: disparar abans.

Punyetera llebre, atura’t. Quina bona escopetada!

Després busquem el foie gras i la tòfona. Fugissera

llebre, animal de faula, fot-li ja que no és la llebre

endiastrada que va embogir el mal caçador de Maragall.

Petita bèstia vegetariana, la tens arrufada entre l’herba,

li veus les orelles llargues amb punta negra, el pelatge

terrós. Quieta. Un lleu oratge arrissa el bon matí.

Punt lluminós del caçador. Dispares. La llebre

fa tres tombs. És teva. Llebre ajaçada, ben morta.

Al plat, ben desossada, com una compota de peres,

la carn negra de la llebre, faisandée. Plat complicat,

lent, del Périgord. Molta sang i vi negre. Mengem-lo

amb amics de veritat, tres vegades l’any. Mereixem

un raig de serenitat entre tant caos. Bon profit.

Colette pudia una mica ben abans dels vuitanta anys.

I sempre va tenir un nas ben fi. Sobretot li envegem

que visqués al Palais-Royal, a sobre del Grand Véfour.

Un gat angora. Com un pecat original de l’olfacte,

el record de la tòfona negra del Périgord. Tot això,

bé val una artrosi.

Valentí Puig, Passions i afectes