Tia de vegades bufava perquè volia tenir les coses bé i atènyer igual als animals i als prats que a la cuina, que per a tot no hi havia prou braços. Va ser per la porta d’aquestes visites que jo vaig començar a cuinar i tia anava més descansada; primer m’ho mastegava tot, que no se’n fiava gens ni mica, però a poc a poc va veure que hi posava seny i paciència i ja em deixava preparar les amanides tota sola, i després les truitades i la verdura, i més endavant els guisats, i al final de tot, la sopa. Per als oncles la sopa era sagrada, era el plat de més confiança. Cada dia hi havia sopa a casa. No hi podia faltar, igual que el pa.

Quan venien els cosins de Barcelona, gastàvem molt més, però ells també portaven cafè, una capsa de galetes i una rajola de xocolata, que ens feia més goig que qualsevol altra cosa. Recordo que un any van portar una fruitera de porcellana que devia valer els seus cèntims. Era un cistelló molt graciós amb una nansa trenada i amb un contorn que feia ones per sostenir més bé la fruita. Per la banda de fora tenia unes formes rodones que eren cireres, amb la cua i dues fulles cada una. Tia sempre en va rondinar, d’aquell present. Que si amb qualsevol cop es trencaria i que, llavors, fes-li un nus a la cua; que si la fruita era per guardar-la en un lloc fresc i no per tenir-la amuntegada per fer goig. Que si patatim, que si patatam. Jo veia que els parents bé ho havien fet amb bon fi i que això era el que valia. També era veritat que em fonia per les coses boniques, però callava per no enfurismar els oncles, sobretot tia, que era tan pràctica. Val més un tros de pa sec, deia, que qualsevol cosa per fer bonic.

Pedra de tartera, de Maria Barbal (1985)

Columna Edicions Llibres i Comunicació, S.A.U

Barcelona, 2008